Algarve

Illa de Culatra, mariscant a la caiguda de la tarda.

La jubilació

Se'm fa difícil d'entendre.
Tans anys de ciència per demostrar que el temps no és constant. No ho sabiem?
Qui te la vida buida i es pasa el temps buscant amb què omplir-la, engaxant-se als altres, reinventant el terme vida social, fent amics allà on no hi són o més tristament, allargant les converses amb els públics captius, dependents de botigues, personal sanitari i similars, aquest gaudeixen d'unes hores amb uns minuts extraordinàriament llargs. Ho sé per que m'ha passat, hi ha hagut caps de setmana a la meva vida d'aquells que no s'acababen mai més.

Ara be, quan tens moltes coses que et fan il·lusió, quan la teva companyia és de les que realment acompanyen, quan tot t'interessa i tot ho vols fer, llavors, llavors el temps canvia, es fa més fonedís, s'escapa, se'n va just quan el vols retenir.

I és en aquest context que em volen fer treballar fins qui sap quan?

la maleta vermella

Abans els acompanyava a tot arreu. Em posaven coses de tothom. A darrera hora sempre em tornàven a obrir per comprovar, un cop més, si tenia els bitllets, els passaports,... o be havíen d'afegir alguna cosa inprescindible, que desprès no tornaria a sortir fins que tornèssim a casa. Tot això era molt excitant i m'agradaba molt, però la resta de l'any me la passava dalt de l'armari.
Ara tot és diferent, vaig amunt i avall tot el temps, segons qui m'agafa faig cap a un pis on sempre hi ha música, vaig en tren i amb metro i m'omplen d'un munt de roba. També vaig molt amb autocar i acabo en un apartament que sempre s'acaba omplint de gent.Normalment els caps de setmana torno a casa però com he tornar a marxar ja no em pugen mai a l'armari.Porto una vida molt atrafegada, no vaig lluny però no paro, tot plegat s'han fet tant grans...

Avui és el primer dia

El primer dia no és fàcil, s'han de donar els perqués, s'han de decidir moltes coses. Com passa també en la vida personal les grans decissions les hem de prendre quan menys preparats estem per fer-ho.

Primer els perques.

Mompracem.

És un referent en la meva vida. Sé que també ho és de molts altres companys de generació. Molts nens i algunes nenes que vam devorar Salgari veient com creixíen les nostres idees i la nostra rebeldia. Molts cops, com en le meu cas, creixent sola en un mon d'adults. Per desprès d'uns anys ser una adulta sola en un mon de nens.

Jo volia ser Labuan, volia ser intrèpida i aventurera, però principa¡ment volia ser mereixedora de ser estimada per un home, per un home honest més enllà de les lleis i les obligacions, i acompanyar-lo a la fi del mon.

Per que no estava tant lluny? Perque ha costat molt però,... ell ho sap. Hi hem arribat. T'estimo marit.

Ara les decisions. Quina utilitat li dono a quest recien estrenat blog? Realment cal decidir-ho ara? No ho crec, de moment una possibilitat d'endreçar el cap estaria be, o d'escriure per mí i no pels demès com faig molt sovint.

Ja ho veurem.

Fins aviat que ara he d'investigar com s'acaba de fer tot això.